Fugim de la sang per acostar-nos a la febre; la mudança permanent, comença l’obediència. Tothom ara és ningú, cap mirada inaugural, cap pluja per caure, tan sols el tambor de les llengües. On comença la barbàrie? Al costat de casa, on el món es descompon en sofre i preguntes. L’imperi de la fam i les seves fortes rèpliques. Diuen que el traficant de paraules ha embogit. Territori de plor i de misèria al canell, el pes de l’adagio sobre la ciutat, un piano que s’encén i un somriure equivocat. Que no es desbordi la mort, que no embruti la vida.
Baula de la nit (Pagès Editors, 2018)
Abastar la confusió absoluta i només així regnar la vida. Caure a terra, saliva expulsada com una resina que degota en el tronc del vegetal impúdic, deliri, la besllum dels peixos bàrbars. El vi és destral i bàlsam al polígon de la nàusea, àcid de l’heura que sagna, salvatge. Sota la pell, el mot supura la por invisible, l’udol de mar; pedra cantelluda que arruïna l’amor. La ferralla d’Europa.
Baula de la nit (Pagès Editors, 2018)
A la terra del niu, on ha de néixer el món que no podrà salvar-nos, que ens acosta a la mort, a la violència de la mort. La carn del desgovern, encara és prematura, no sap on ha de créixer si té les mans d’adult i ha perdut la innocència. I l’única certesa és creure en el trasbals de totes les paraules, és creure en el sotrac de caure dins el pou empès per un poema.
Baula de la nit (Pagès Editors, 2018)
HIVERN
La distància precisa de l’hivern? Cent trenta quilòmetres de foscor i el cel que s’escurça quatre mil·límetres com la llana a la rentadora vella. I a tu, amb la boca encara d’estiu, et cau el somriure i crides: —No hi ha un final més digne?
Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014)
EFÍMER
És no dir-te mai que tot sempre acaba, que la memòria també crema en flames. És no dir-te mai que tot és efímer, em sap greu, però no ens queda cap refugi. I caminem amb la por entre les ungles i caminem amb la pell gratinada de cops, de buits, de sang i de preguntes. És no dir-te, tenir-te, ni evocar-te perquè tot algun dia sempre marxa. I correm perquè volem viure encara i correm per evitar l’impossible amb les mans ancorades a una terra de submissions, de comiats i de pèrdues. Solament la mort ens conserva en vida.
Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014)
DESPRÉS DE L’AMOR
Res no canviarà dins meu, torno a dir, però l’amor, ja ho saps, també és un saqueig que quan marxa ho arrabassa tot, tot. Esquinça el ventre i aniquila el pit, tan sols deixa un caminar lent, sorrer i un desert immens, ample i molt profund. El plor terrible abans de l’últim sol, la darrera escena i el fos a negre. Com podrà néixer el dia si t’has endut tota la llum?
Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014)
SEXTINA A LES DONES
Sí, serem vint, serem quaranta, amb la lluna per estendard. MARIA-MERCÈ MARÇAL
Sabem que totes nosaltres, les dones, portem a dins una part de la lluna que habita en l’alba i en aquesta sang que clama al foc i desafia el sol que colpeix com la ruda el nostre cos que ens amara amb la força de la terra.
I estem tan unides a aquesta terra, que semblen arrels els cabells de dones que creixen com rudes al nostre cos i brillen amb la claror de la lluna després de vessar-se vermell el sol com cent nou galledes escopint sang.
Potser és que duem la nit a la sang, potser és que sentim el pes de la terra o la força de quan bat fort el sol i vindiquem els nostres noms de dones sota el blanc i la màgia de la lluna que es filtra en cada plec del nostre cos.
Un diluvi d’estigmes sobre el cos, tantes cicatrius, paraules i sang, massa nits de pànic sota la lluna, molts cops i caigudes sobre la terra, milers de silencis amb noms de dones. Perquè no hi ha res nou sota aquest sol.
I direm prou abans que caigui el sol i decidirem sobre el nostre cos amb cor, ment, veu i consciència de dones i ja no brollarà mai més la sang ni els nostres cabells tenyiran la terra sota cap més cel ni sota cap lluna.
Perquè portem una part de la lluna, perquè lluitem amb la força del sol, perquè som filles d’una forta terra, afirmarem el nostre propi cos i també la nit, les bruixes, la sang i cada somni de totes les dones.
Les dones amb el recer de la lluna i el vermell de la sang i d’aquest sol, estimem el cos i estimem la terra.