Poemes

 

HIVERN
La distància precisa de l’hivern?
Cent trenta quilòmetres de foscor
i el cel que s’escurça quatre mil·límetres
com la llana a la rentadora vella.
I a tu, amb la boca encara d’estiu,
et cau el somriure i crides:
—No hi ha un final més digne?

Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014)

 

EFÍMER
És no dir-te mai que tot sempre acaba,
que la memòria també crema en flames.
És no dir-te mai que tot és efímer,
em sap greu, però no ens queda cap refugi.
I caminem amb la por entre les ungles
i caminem amb la pell gratinada
de cops, de buits, de sang i de preguntes.
És no dir-te, tenir-te, ni evocar-te
perquè tot algun dia sempre marxa.
I correm perquè volem viure encara
i correm per evitar l’impossible
amb les mans ancorades a una terra
de submissions, de comiats i de pèrdues.
Solament la mort ens conserva en vida.

Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014)

 

DESPRÉS DE L’AMOR
Res no canviarà dins meu, torno a dir,
però l’amor, ja ho saps, també és un saqueig
que quan marxa ho arrabassa tot, tot.
Esquinça el ventre i aniquila el pit,
tan sols deixa un caminar lent, sorrer
i un desert immens, ample i molt profund.
El plor terrible abans de l’últim sol,
la darrera escena i el fos a negre.

Com podrà néixer el dia
si t’has endut tota la llum?

Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014)

 

SEXTINA A LES DONES

Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
MARIA-MERCÈ MARÇAL

Sabem que totes nosaltres, les dones,
portem a dins una part de la lluna
que habita en l’alba i en aquesta sang
que clama al foc i desafia el sol
que colpeix com la ruda el nostre cos
que ens amara amb la força de la terra.

I estem tan unides a aquesta terra,
que semblen arrels els cabells de dones
que creixen com rudes al nostre cos
i brillen amb la claror de la lluna
després de vessar-se vermell el sol
com cent nou galledes escopint sang.

Potser és que duem la nit a la sang,
potser és que sentim el pes de la terra
o la força de quan bat fort el sol
i vindiquem els nostres noms de dones
sota el blanc i la màgia de la lluna
que es filtra en cada plec del nostre cos.

Un diluvi d’estigmes sobre el cos,
tantes cicatrius, paraules i sang,
massa nits de pànic sota la lluna,
molts cops i caigudes sobre la terra,
milers de silencis amb noms de dones.
Perquè no hi ha res nou sota aquest sol.

I direm prou abans que caigui el sol
i decidirem sobre el nostre cos
amb cor, ment, veu i consciència de dones
i ja no brollarà mai més la sang
ni els nostres cabells tenyiran la terra
sota cap més cel ni sota cap lluna.

Perquè portem una part de la lluna,
perquè lluitem amb la força del sol,
perquè som filles d’una forta terra,
afirmarem el nostre propi cos
i també la nit, les bruixes, la sang
i cada somni de totes les dones.

Les dones amb el recer de la lluna
i el vermell de la sang i d’aquest sol,
estimem el cos i estimem la terra.

Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014)